«L’obra final de Puccini: un drama espectacular sota la batuta de Josep Pons»
Una bona part de la mitologia associada a Turandot ve donada perquè va ser una òpera que Puccini, afectat d’un càncer de gola, no va poder enllestir, i sigui quina sigui la versió que escoltem, l’acabada per Alfano o la posterior de Berio –llevat que el director s’aturi a l’última nota escrita per Puccini, el final de la famosa frase que acaba amb «poesia»–, sempre serà una especulació, una reflexió sobre què hauria passat, i quina òpera finalment hauria estat Turandot si l’autor hagués tingut més temps.
Sigui com sigui, el que ens en restà és un material gegantí sobre aquella època, i de fet des de Tosca, Puccini competia contra el cinema– i com una gran festa musical, coronada per àries com la cèlebre «Nessun dorma» del tercer acte, el hit per a tenor per antonomàsia.
Alhora, Turandot és la fi d’un cicle. Estrenada a Milà el 1926, coincideix en el temps amb l’auge del musical als Estats Units –un espectacle igualment popular, però musicalment més lleuger, més proper a les classes mitjanes de les grans urbs industrialitzades– i amb la revolució modernista en la música europea que estava portant l’òpera cap a terrenys atonals, i fins i tot dodecafònics, de Berg o Xostakóvitx. Per tant, amb la darrera gran òpera de Puccini es posa fi a un viatge, iniciat amb Monteverdi al segle XVII, de l’escola italiana a favor de l’expressió de la veu com a agent activador de la bellesa més irresistible. La darrera de les grans òperes d’estil líric, i tota una joia per a l’eternitat.
Liù és l’arquetip de l’heroïna tràgica pucciniana, com Mimì o Butterfly, i a la seva ària inicial ja mostra tota la seva candidesa.
L’ària més exigent i poderosa de Turandot, una muntanya russa d’aguts difícils de sostenir i que exigeix cantants superdotades.
Hi ha cap ària més famosa al món? Encimbellada fins al cel per Pavarotti, també és una prova de foc per a qualsevol tenor.
El plany final de Liù, abans de llevar-se la vida: un homenatge a l’amor incondicional, a l’abnegació i el sacrifici per l’ésser estimat.
Puccini mai no va viatjar a la Xina, però si hi hagués anat, els seus ulls haurien vist el moment final d’un món a punt d’esvair-se. L’enderrocament de l’em-perador la guerra civil, la presa del poder a mans dels comunistes i una revolució cultural ferotge –que eliminà gairebé qualsevol mena de vestigi de la Xina imperial i dels seus prop de cinc mil·lennis d’història i llegat artístic– van ser esdeveniments successius en el transcurs del segle XX que menen fins a la Xina d’avui, una fantasia futurista que ja es comença a albirar a les seves grans ciutats, de Xangai a Shenzhen passant per Pequín.
De la genialitat d’en Franc Aleu neix aquesta espectacular proposta high-tech plena de metàfores visuals que innova i trenca alhora. Aleu dissenya pautes que parlen de l’òpera del futur, amb robots, leds, tecnologia 3D, il·luminació i color electrònics, moviment múltiple continuat, vídeo i audiovisuals d’avantguarda, i la integració del vestuari.
DISSABTE 5 // 20 h // UNDER 35
DILLUNS 7 // 20 h // –
DIMARTS 8 // 20 h // PA
DIJOUS 10 // 20 h // B
DIVENDRES 11 // 20 h // PB
DIUMENGE 13 // 17 h // T
DILLUNS 14 // 20 h // PC
DIMARTS 15 // 20 h // A
DIMECRES 16 // 20 h // G
DIVENDRES 18 // 20 h // D
DISSABTE 19 // 20 h // PD
DIUMENGE 20 // 18 h // F
DIMARTS 22 // 20 h // E
DIJOUS* 24 // 20 h // H
DIVENDRES 25 // 20 h // C
Durada total aproximada 2 h i 40 min | Sessió informativa al Foyer 3/4 h abans de cada funció | * Amb audiodescripció