Turandot

Una bona part de la mitologia associada a Turandot ve donada perquè va ser una òpera que Puccini, afectat d’un càncer de gola, no va poder enllestir, i sigui quina sigui la versió que escoltem, l’acabada per Alfano o la posterior de Berio –llevat que el director s’aturi a l’última nota escrita per Puccini, el final de la famosa frase que acaba amb «poesia»–, sempre serà una especulació, una reflexió sobre què hauria passat, i quina òpera finalment hauria estat Turandot si l’autor hagués tingut més temps.  

Sigui com sigui, el que ens en restà és un material gegantí sobre aquella època, i de fet des de Tosca, Puccini competia contra el cinema– i com una gran festa musical, coronada per àries com la cèlebre «Nessun dorma» del tercer acte, el hit per a tenor per antonomàsia.

Alhora, Turandot és la fi d’un cicle. Estrenada a Milà el 1926, coincideix en el temps amb l’auge del musical als Estats Units –un espectacle igualment popular, però musicalment més lleuger, més proper a les classes mitjanes de les grans urbs industrialitzades– i amb la revolució modernista en la música europea que estava portant l’òpera cap a terrenys atonals, i fins i tot dodecafònics, de Berg o Xostakóvitx. Per tant, amb la darrera gran òpera de Puccini es posa fi a un viatge, iniciat amb Monteverdi al segle XVII, de l’escola italiana a favor de l’expressió de la veu com a agent activador de la bellesa més irresistible. La darrera de les grans òperes d’estil líric, i tota una joia per a l’eternitat.